Recórrer l’obra, la trajectòria artística de Menchu Gal (Irun 1919-2008), una dona que va aconseguir ser feliç pintant en els foscos anys de la postguerra, que va aconseguir ser ella mateixa enfront de tots els obstacles que imposava la societat franquista, és tot un descobriment. Un descobriment perquè, a pesar d’haver ocupat un lloc d’honor en l’art espanyol del seu temps, a pesar d’haver sigut una de les poques creadores que va brillar en un món dominat per hòmens, a pesar d’haver sigut la primera dona que va obtindre el Premio Nacional de Pintura el 1959, el seu nom va caure en l’oblit, com és el cas de María Blanchard i, en menor manera, el de Maruja Mallo o Remedios Varó, totes injustament lluny del gran públic, però cada vegada més prop, això sí, d’eixos seguidors curiosos, inconformistes, desitjosos de conéixer les senderes ocultes, paral·leles, alternatives, de l’art. Menchu Gal està ací i la seua sensibilitat la posa en contacte amb tants altres esperits inquiets, capaços de connectar amb la calidesa dels seus interiors, amb l’olor de sal dels seus paisatges marins, amb aquells trossos d’exterior atrapats en els quals se sent el batec de la vida. Les seues obres inviten l’espectador a caminar amb ella, a seguir les seues empremtes i a traçar un mapa d’afinitats compartides en el qual cada un elaborarà el seu propi itinerari a partir dels seus anhels, dels seus gustos i volences. Si alguna cosa provoca l’obra de l’artista basca, més enllà de temàtiques, més enllà de la seua expressió a través de corrents com el cubisme o el fauvisme, és la sensació de proximitat. Fa ganes, sí, d’habitar en estes estances interiors en què algú llig plàcidament o on les figures humanes, absents, han deixat la calidesa de les seues paraules, dels seus somriures, d’estos gestos quotidians darrere dels quals s’amaga esta autèntica felicitat que tantes vegades passa desapercebuda.

Menchu Gal va pintar natures mortes, interiors, paisatges, retrats, però prenguera el camí que prenguera sempre va buscar reflectir-se, agafar els pinzells i expressar-se amb ells, com si sentira que els colors, les textures, foren l’alfabet del seu cor. Si alguna cosa caracteritza els seus olis és la no fredor, la sensació que darrere de cada pinzellada l’artista va deixar un poc de si mateixa, una mena d’energia positiva que continua latent. Hi haurà alguns que, en contemplar la seua Bahía nocturna (Badia nocturna), s’imaginaran dins de la història dibuixada, somiadors a la recerca de la calma que sempre imposen les barques tretes a terra, l’arena blanca, la remor sagrada del mar quan a penes es perceben altres sorolls. Hi haurà alguns que, quan s’acosten al seu Acantilado (Penya-segat), percebran el malson dels abismes, el vertigen d’allò abrupte. I també hi haurà alguns que vulguen travessar El puente (El pont), arribar al fons del misteri que s’amaga darrere de la serenor i l’equilibri de l’escena.

Menchu Gal plasma el repetit miracle de la verema, sobrevola terrats, s’extasia davant dels capvespres, s’endinsa, ens endinsa, en el “gran bosc” dels contes, este on tot és possible, i és capaç d’obligar-nos a comptar els núvols i a delectar-nos amb els distints tons de la terra en la seua meravellosa Abstracción paisagística (Abstracció paisatgística). Les seues geografies més interioritzades, les que arranquen del sòlid tronc de l’arbre de la seua infància, són les del nord, panorames d’Irun, Hondarribia, Baztán, Elizondo, Bidasoa, San Juan, el Cantàbric i estes muntanyes sòbries i verd mullat que definixen el mapa de les seues vivències, però també allarga les branques de la seua afectivitat cap als paratges de Castella, omplint de franges d’alegres colors unes planures reclinades que inviten a l’expansió de l’esperit. Hi ha composicions tradicionals com Plaza del Ensanche (Irún) (Plaça de l’Ensanche [Irun]), Fuenterrabía, o Paisaje castellano VI (Paisatge castellà VI), però també esclats de llibertat i de subtilesa que marquen el seu segell personal com Bodegón con sandía y otros objetos (Natura morta amb meló d’alger i altres objectes) o Pueblo II (Poble II), on ens introduïx novament, com en El bosque (El bosc), en uns paratges de conte infantil. En el trajecte ens trobem també amb composicions pròximes al naïf, cas de Bodegón con pajarito (Natura morta amb ocellet) o Bodegón con figuras y tulipanes (Natura morta amb figures i tulipes), datades en l’última etapa de la seua vida i que podem interpretar-les com una tornada a la infància, com una reivindicació de la innocència. El camí no és monòton, varia, es renova, canvia i es bifurca en múltiples senderes com l’obra de Menchu Gal.